José Mompó Colomina. Un gran músic alcoià

 

José  Mompó Colomina 

Un gran músic alcoià (1889-1966)                            

(A la seua memòria)

Ernest Llorens                                   

S’inicia en la música amb la Banda Primitiva d’Alcoi, aleshores dirigida per José Seva Cabrera i en la qual ingressa en el 1898, amb tot just huit anys d’edat, sent els seus primers professors el propi director, José Seva Cabrera i Antonio Pérez Verdú. Debuta amb el flautí, encara que també estudia clarinet, requint i violí.

A l’any 1902, com a conseqüència de certes desavinences internes sorgides en la Primitiva, un grup de músics, encapçalats pel propi director, Sr. Seva, decideixen abandonar l’entitat i formar una nova banda de música. S’inscriuen en la Sociedad El Trabajo i adopten aquesta denominació oficial. Es presenten en públic en l’acte de la Glòria de l’any 1903, però a l’any següent, al setembre de 1904, concretament en les festes del barri de Sant Mateu, ofereixen l’última actuació musical de la qual es tenen referències.

Entre els músics que acompanyen a José Seva en la seua escisió musical de la Banda Primitiva es troba el jove José Mompó Colomina.

Quan la Banda de Música de la Sociedad El Trabajo desapareix, després de dos anys, i poc més, d’activitat, molts dels seus components organitzen una altra banda de música, La Lírica Moderna, però Mompó decideix tornar a la seua entitat d’origen, la Primitiva.

Precisament i coincidint amb la dissolució de la Banda del Trabajo, es crea a Alcoi l’Academia de Santa Cecilia, en la qual estudia José Mompó, amb brillants resultats, amb els mestres Rafael Casasempere Moltó, piano, Rafael Valor Sarañana, violí, i Gonzalo Barrachina Sellés, harmonia i composició. 

En 1908 marxa a Barcelona per a continuar els seus estudis musicals. A l’Escola Superior de Música de Barcelona coneix i estableix íntima amistat amb el posteriorment famós violinista, compositor i director català, Eduard Toldrà i Soler (1).

                        Fotografia d'Eduard Toldrà i Soler dedicada a José Mompo. Barcelona any 1911 (2)

De la seua estreta relació, mantinguda durant molts anys, dóna fe la correspondència que hem pogut recuperar, per gentilesa de la familia Mompó. Epistolari en el qual el músic català s’interessa sovint per la vida personal i professional de Mompó així com també li confia els seus projectes i aspiracions musicals, que amb el temps li van dur a ser un dels músics de Catalunya més significatius de la primera meitat del segle XX. Transcrivim, a peu d’escrit, fragments d’un parell de cartes remeses per Toldrà a Mompó i en les com curiositat es pot llegir que la relació amb el també cèlebre músic alcoià Julio Laporta Hellín no era precisament massa amistosa (3). 

A l’any 1911 i per motius d’incorporar-se al servei militar, primer a Sevilla i després a Alcazarquivir (El Marroc), José Mompó deixa Barcelona. 

Una vegada finalitzada la seua permanència en l’exèrcit regressa a Alcoi i per motius personals decideix abandonar la vida musical professional, acomiadant-se del públic alcoià amb un memorable concert en el Círculo Industrial , el dia 4 de desembre de 1914. El concert, amb l'acompanyament al piano pel malmès músic alcoià José Pareja Casanova (mort en 1920, en plena joventut amb tan sols 24 anys d’edat) incloïa un acurat programa : Romança de Johan S. Svendsen, Concert Romàntic de Benjamín Godard, 2na Polonesa Brillant de H.Wieniawski, Nocturn en mi bemol de Chopin, Concert nº 7 de Ch.de Beriot y la Jota Aragonesa de Pablo Sarasate.

                                           Programa de mà del concert  (4)

Al 1925, juntament amb altres músics alcoians, funda l’Asociación de Profesores de Orquesta, de la qual és el primer president. En l’orquestra simfònica de l’associació, actua com concertí i violí solista en molts concerts, amb important èxit de públic i crítica. El 26 d'agost de 1927 accepta la direcció de la Banda de Música de la Cruz Roja (anteriorment anomenada La Lírica Moderna), donant-li un notable impuls.

                                   Mompó, director de la Banda de Música de la Creu Roja, any 1928  (5)

Sota la seua batuta, al gener de 1931, la banda s'independitza de la benèfica institució i canvia la seua denominació oficial per la de Unión Artística Musical de Alcoy.

Compatibilitza la responsabilitat de director amb la tasca docent com mestre de violí. L'Ajuntament d'Alcoi el nomena professor de violí de l'Academia Municipal de Música a l'any 1942, guanyant-se un merescut reconeixement i respecte per part d'alumnes i professors. 

Al 1952 i després de vint-i-cinc anys de direcció, en el transcurs dels quals és just reconèixer el notable progrés d'aquesta banda de música alcoiana, tant en nombre de components com en qualitat artística, Mompó deixa, definitivament, la Unión Musical de Alcoy, que sempre duria en el cor. 

En l’any 1953 ingressa en la primera plantilla de la recentment creada Orquesta Sinfónica Alcoyana, dirigida per Rafael Casasempere Juan, en la qual va actuar com concertí de violí fins pràcticament la seua mort. José Mompó Colomina va morir a Alcoi el 13 de febrer de 1966 als 77 anys d’edat.

----------------------------------------------------

(1) Eduard Toldrà i Soler (Vilanova i la Geltrú, 1895 - Barcelona, 1962). Músic i compositor. Una de les figures mes representatives de la música catalana de mitjan segle XX. Està considerat com el gran arquitecte del renaixement musical català dels anys 20. Excel·lent violinista, fundador del famós Quartet Renaixement, professor del Conservatori Superior de Barcelona, organitzador i primer director de l’Orquestra Municipal de Barcelona, director de la Orquesta Nacional de España, director convidat d’importants orquestres com l’Orchestre Lamoreux de París, Municipal de Bilbao, Filarmónica de Madrid i d’altres a Alemanya, Italia i Portugal. A l’any 1961 estrena al Liceu de Barcelona la versió escènica de l’Atlàntida, de Manuel de Falla i Ernesto Halfter, sobre el poema de Jacint Verdaguer. Prolífic autor de composicions per a teatre, cambra, música simfònica, cançons, sardanes i música per a cobla.

(3) Carta “Barcelona 4 setembre 1910. "Molt estimat amic Mompó: Al seu degut temps vaig rebre la teua del 25 passat. Comprenc lo que dius de que encara que estiguis com un príncep sense fer res, ben menjat i ben cuidat, anyoris la vida barcelonina. A mi, con a bon amic que et soc, hem disgusta que et trovis en aquestes condicions. Hem dius que m’interesi per tu tot lo que puga. Ja pots contar tú que si es presentés una ocasió o altre, no la deixaria passar de llarc. (…)  Has vist a D.Julio Laporta per aquí Alcoy la setmana última? Ha vingut a cercar la familia per endursela a Barcelona. Aquest mig dia deu haver d’arrivar altra volta. La biografia que d’ell hem vas fer hem va agradar molt, a mi, y al meu Pare que li vaig llegir. Jo ja en petits detalls havia observat que aquí en Alcoy no devieu de ser molt amics, perque cada vegada que el parlava de tú, esquivava la conversa. Un detall. Un dia va venir un passatjet de pizzicato i jo l’hi vais dir : “Home, Mompó tenia una gran gracia especial en fer el pizto. El feia en dos dits”. Diu “Ah! Aixó se li vaig ensenyar jo. En un concert que dirigia obres meues y els vaig fer aprender a tots els violins de ferho aixina”. No ho sé pero hem va semblar que de tot aixó, poqueta cosa era veritat. (…)” sic.

Carta “Barcelona, 28 juliol 1924. "Senyor Josep Mompó. Estimat amic: Després de tants d’anys sense saber rès l’un de l’altre, la teva carta darrera, em va donar una alegria bona de debó. Han passat molts d’anys, amic, d’ençà que tocàvem junts en aquella Sala Imperio (avuí desapareguda). T’en recordes de les caricatures que pintàvem sobre els papers de les sarsueles? Erem ben poc correctes, tantmateix! Jo em recordo com si fos ahir d’aquell diumenge al matí (feia molta calor) que vais acompanyar-te al port, on tu vas embarcar-te cap a Valencia per a tornar a casa. Ten recordes tu? Realment, èrem bons camarades tu i jo, i moltes vegades m’he recordat de tu i n’he parlat amb els amics d’aquell temps. Mai mès he pogut oblidar que sempre deies: « Soc d’Alcoi, tot senceret ! ». (…) Jo en aquests ultims anys he anat trevallant tant com he sapigut. El Quartet renaixement va absorvir totes les meues energies durant deu anys. Amb ell vaig conseguir, corre una mica de mon, i coneixer la vida, i convèncer-me de que jo nomès era bò que per a esser músic, i vet-aquí. (…) Ara soc professor a l’Escola Municipal de Música (la mateixa on jo havia estudiat, te’n recordes?) i més a mes tinc moltes lliçòns a casa, entre elles aquest simpatic xicot de Cocentaina, en Gisbert, que es porta molt bè, i crec que farà carrera si no s’abandona. (…) Amic Mompó, t’escric en català, com sempre! Em penso que si ho fès en castellà no seria jo mateix (…)” sic.       

(2) (3) (4) (5) Arxiu Societat Unió Musical d’Alcoi. Fons José i Pilar Mompó.

A fosques i de memòria

A fosques i de memòria

Ernest Llorens

Amb  afecte i admiració a l’amic Lluís Vidal, músic de la Unió Musical de Muro

      

A la vila de Muro al mes d'abril de l'any 1884 va ocórrer un fet tan curiós com lamentable. Un succeït relacionat directament amb una de les dues bandes de música que aleshores  existien a la localitat i del que van fer resò, per lo pintoresc, extrany, arbitrari i abusiu, diversos periòdics i diaris del moment.

Ho contaré breument i després afegiré un recull de comentaris i notes de premsa, crec que curioses i interessants, que he pogut trobar escodrinyant en diverses hemeroteques.

Dimarts 1 d'abril de l'any 1884 s'inaugura la primera estació telegràfica a la localitat i l'Ajuntament  per a celebrar l’important esdeveniment, que permertrà a la població estar en comunicació ràpida amb la resta d’Espanya i fins i tot del mon sencer, disposa que les dues bandes de música de la localitat, la Vella i la Nova, recórreguen els carrers de Muro alegrant la gent amb marxes i pasdobles.

En absència del titular de l’Ajuntament, l’alcalde segon, Joaquín Soriano Francés, a més, gendre del primer alcalde, decideix allargar la festa i ordena a les dues bandes, ja entrada la nit, que continuen tocant i animant al personal en la plaça de l'Església.

La música Vella se situa front la casa de l’alcalde i la Nova a l’altra punta de la plaça.  Ja són les nou de la nit i lògicament ja no hi ha llum. Primerament toca la música Vella i tot seguit és el torn de la Nova. Els músics "nous", abans de començar la interpretació es disposen a muntar unes llums i faristols. Quan la màxima autoritat municipal, que com hem dit abans és el segon alcalde, s'adòna del tragí dels músics de la Nova, de seguida els ordena que deixen el muntatge dels faristols i les llums i que toquen a  fosques, com ho ha fet l'anterior banda de música.

El director intenta fer entendre al representant de l'Ajuntament, sense aconseguir-ho, que les dues coses són imprescindibles per a poder tocar “las escogidas piezas”, com diu la premsa, que porten al repertori. Argumenta i reivindica les mínimes necessitats, diguem logístiques, de la seua banda davant d'un representant municipal terròs i cabota que no desisteix del seu empeny de que toquen de memòria i a fosques.

Davant la rotunda negativa del mestre de la banda a actuar en aquestes precàries condicions, tota la corporació musical, director inclòs, és retinguda a les dependències municipals.

Quan l'alcalde titular s'assabenta de l'estranya situació, es presenta de seguida en l'Ajuntament, recolza i revalida la decisió presa pel seu substitut, segon alcalde i gendre, com ja he dit,  i intenta per última vegada convencer al director de la música Nova per a que la seua banda actue com li s'havia manat, torne a repetir, sense llums i sense faristols.

El director, com a conseqüència de l'atropellament del que ha estat objecte la seua banda de música, i ell personalment,  per part de les màximes autoritats locals, decideix no complaure a l'Ajuntament en la seua petició.

Després d'unes hores detinguts, els músics són posats en llibertat, això si, amb el venjatiu compromís, per part de l'alcalde de la vila, de que mentre ell portara la vara de comandament a la població, la música Nova  no tornaria a tocar mai més.

Amb aquesta ridícula decisió d’uns edils prepotents i de calbot es va posar punt i final a la celebració (celebració, quin sarcasme!) d’un esdeveniment força important , com va ser la inauguraciò del telègraf a l’estimada vila de Muro.

REVISTA DE PREMSA

Del succés ocorregut a la música Nova de Muro trobem referències periodístiques als periòdics El Serpis, Alcoi, 27 de març, 2, 5 i 6 d’abril de 1884, El Imparcial, La Iberia i El Diario Oficial de avisos de Madrid, Madrid, 7 d’abril de 1884, El Constitucional Dinástico, Alacant, 8 d’abril de 1884, La Vanguardia, Barcelona, 10 d’abril de 1884 i El Globo, Madrid, 12 d’abril de 1884. 
D'entre les notes de premsa transcrivim literalment les següents :

EL SERPIS, periódico de la mañana, Alcoi

 (1) Dijous, 27 de març de 1884

“Terminados todos los trabajo de instalación del ramal telegráfico de la vecina villa de Muro, el día 1º de Abril próximo tendrá lugar la inauguración, cuyo acto se trata de llevar a cabo con gran solemnidad. Oportunamente nos ocuparemos del asunto.”

 (2) Dimecres,2 d’abril de 1884

“ Ayer se efectuó con gran solemnidad el acto de inaugurar la estación telegráfica de la vecina e importante villa de Muro. Con tal motivo hubo música y otros regocijos. Habiendo concurrido al acto todas las autoridades y el Municipio caído, que fue el que solicitó y obtuvo la concesión del ramal telegráfico, por cuya razón el Ayuntamiento actual lo invitó atentamente á la inauguración. La población estaba muy satisfecha, y con mayor motivo al ver unidos con tan fausto acontecimiento á los dos bandos políticos de la localidad, que fraternizaron ante la gran mejora introducida en el pueblo. La apertura de la estación se hizo á los acordes de la marcha real, habiéndose puesto multitud de telegramas de felicitación á las autoridades superiores y á muchas otras personas. Para anoche había dispuesto un espléndido banquete y otras muestras de regocijo (...)”

(3) Dissabte, 5 d’abril de 1884

“Con la música … á la cárcel

Persona que nos merece entero crédito nos dá cuenta de los siguientes curiosos sucesos acaecidos el dia 1º del actual en la vecina villa de Muro, acerca de los cuales habíamos oído decir algo, pero no quisimos hacernos eco por no incurrir en error. Con motivo de celebrarse dicho día la inauguración de la Estación telegráfica que ha puesto dicha importante villa en comunicación rápida con el resto de España y del mundo, el pueblo en masa celebró el fausto suceso, y el Ayuntamiento dispuso que las dos bandas de música de la población salieran a  recorrer las calles, tocando, como así lo efectuaron. El alcalde segundo, en ausencia del primero, dio orden para prolongar las muestras de regocijo, de que a las 9 de la noche se hallaran las dos bandas en la plaza de la Iglesia, Así se efectuó, constituyéndose la llamada Vieja frente a la casa del alcalde primero, y la otra, llamada de Blas o Nueva, al otro extremo de la plaza.  Mientras la primera tocaba, la segunda disponía sus atriles y luces, mas al concluir aquella, con general sorpresa se presentó el referido alcalde segundo D.Joaquín Soriano Francés, y ordena al director de la música Nueva retirar los atriles y apagar las luces, fundándose en que la otra tocaba a oscuras. El director se esforzó en demostrar que las piezas escojidas, que pretendía dar á conocer, no podía tocarse de memoria; pero no le valieron coplas y la cosa fue tomando proporciones hasta el extremo de que irritado el alcalde, con ademán airado, dispuso que la música entera pasase arrestada á la Casa de la Villa, como así se efectuó después de apagadas las luces y retirados los atriles. A la sazón intervino el alcalde primero que se hallaba de regreso y llamando al director de la música a la sala capitular, después de enterado de cuanto ocurría y de aprobar los hecho por su hijo político el referido alcalde segundo, manda que la música salga tocando y recorra en igual forma la población; pero el director, considerándose desairado por lo que se había hecho, contestó serle imposible complacer al sr. Alcalde, en vista de lo cual éste contestó que mientras el empuñara la vara, no volvería a tocar la música de Blas. Con lo que se puso punto redondo al acto inaugural del Telégrafo.”                           

(4) Diumenge, 6 d’abril de 1884

 Los domingos de El Serpis

La semana

“Benditos tiempos los que alcanzamos! Ni ya músico se puede ser. Nos habíamos acostumbrado á ver encerrar periodistas en la cárcel y hasta redacciones enteras y moldes ó formas, como en el tecnicismo particular del arte tipográfico se dice, por mor a alguna que otra desatinación; pero “el insondable arcano de la vida”, según diría un escritor de novelas por entregas de las que para bien de la literatura parece que se han desterrado, nos tenía reservado un suceso mas sonado, ó mas ruidoso, habiendo sido el inventor de tal novedad un señor teniente alcalde de la vecina villa de Muro, quien ha metido en la cárcel á una música entera, bombo y platillos inclusive. Yo no sé porque no lo vi, pero de seguro que al mirarse prisioneros se debió armar una zambra de instrumentos capaz de partir las piedras y los oídos menos delicados. Los bajos imoteando en tono grave; los clarinetes y oboes llorando como viejas gangosas; los cornetines poniendo el grito en el cielo… En fin, una verdadera lamentación caótica, capaz de desesperar a Berlioz y Vagner si vivieran. El alcalde de Muro debe haber quedado satisfecho con su obra. La verdad es que con menos motivos hay quien se ha ceñido la corona de la inmortalidad. No desesperamos de ver el día menos pensado al enérgico edil de Muro ocupando un gobierno de provincia. Todo se lo merece. Una duda se me ocurre : si se cumple la amenaza de que la música de Muro no volverá á tocar mientras el actual alcalde  empuñe la vara, según el mismo ha jurado y como es de esperar si ha de quedar á salvo el principio de autoridad ¿vendrá á tocar la referida música en las fiestas de S.Jorge á esta ciudad? Hasta que se resuelva la duda no van á poder conciliar el sueño muchos festers.”

(1) (2) (3) (4) Hemeroteca de l’Arxiu Municipal d’Alcoi

EL CONSTITUCIONAL  DINÁSTICO, Órgano del partido de la provincia, Alacant
Dimarts 8 d’abril de 1884

“Con motivo de celebrarse en Muro la inauguración de la estación telegráfica, el Ayuntamiento dispuso que las dos bandas de música de la población salieran a recorrer las calles. El alcalde segundo, en ausencia del primero, dio orden para que las dos bandas tocasen a las nueve de la noche en la plaza de la Iglesia. Al concluir una de las músicas, el referido alcalde mandó retirar los atriles y apagar las luces de la otra banda, pretendiendo que tocara a oscuras. El director se esforzó en demostrar que no podían ejecutarse de memoria las piezas dispuestas, y en vista de tal negativa, la referida autoridad dijo que con la música á otra parte, y los músicos todos, con el director á la cabeza, fueron encerrados en la cárcel. Los alcaldes de los pueblos en la época política que atravesamos no hacen más que copiar de algunas autoridades y aprender de memoria las lecciones que les dan. A fé que se habrá quedado bien fresco el alcalde segundo de Muro, después de encerrar a toda una banda en la cárcel instrumento y todo.”

Biblioteca virtual de premsa històrica del Ministeri de Cultura

LA VANGUARDIA, Diario político de avisos y noticias, edición de la mañana, Barcelona 
Barcelona, dijous 10 d’abril de 1884

“Dice un colega de Madrid:

«Los vecinos de Muro están mejor que quieren bajo el mando del primero y segundo alcaldes con que acaban de ser obsequiados por los conservadores. Uno de esos señores alcaldes metió en la cárcel noches pasadas á toda una banda de música por el enorme delito de negarse á tocar sin atriles en una plaza. El otro, ó ese mismo—que esto está por averiguar—ha prohibido á ciertos vecinos que transiten por las calles después de las diez de la noche. Y al que no cumple lo mandado le llevan á la cárcel.»

Nuestros lectores tal vez crean que Muro se halla situado en Rusia ó en el África. Nada de esto. Muro es una población de relativa importancia perteneciente á la provincia de Alicante. Es decir, que Muro está en España, en la mismísima España gobernada por el monstruo de la edad presente, por el insigne artillero, distinguido carabinero y literato de primera fuerza don Antonio Cánovas del Castillo, émulo de Beaconsfleld y rival de Bismarck.”

Hemeroteca digital de La Vanguardia

EL GLOBO, Diario ilustrado, político, científico y literario, Madrid

Dissabte 12 d’abril de 1884

“Dimes y Diretes :

En Alicante hay un pueblo que se llama Muro, y en el pueblo un alcalde que parece de mampostería. ¿Pues no se llevó el otro día a la cárcel á unos músicos porque tocaban sin atriles? Y es que…¡claro! ¿quién le dice a él que no tocan sin atriles para comerse algunas corcheas ó semifusas? Un buen alcalde debe cuidarse mucho de eso y de los puntos que falten en las medias de las mozas. Ese mismo alcalde de mampostería ha prohibido que se transite por la calle después de las diez de la noche. Me lo explico. A las diez acabará el hombre de hacer disparates y se retirará a descansar. O á pensar disparates para el otro día. La verdad es que por si no llega uno á alcalde más que una vez en la vida, bueno es hacerse notar y dejar nombre. Y siento no saber como se llama el alcalde de Muro. De buena gana le regalaba un atril. Siquiera para comer ya le serviría.”

Hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de Espanya

Música per a una ciutat assetjada

Música per a una ciutat assetjada 

Crònica en record del concert a Alcoi de la Banda Municipal de Madrid (1937)Ernest Llorens 


    Madrid, mes de febrer de l’any 1937. 

Continua el setge franquista a la capital. En novembre de l’any anterior els militarsrevoltats havien intentat invair la capital de la República per tal de aconseguir el control de la ciutat, però alló que es va coneixer com la Batalla de Madrid, acabà amb la victòria de les forces lleials al govern republicà, les quals es fan fortes a la ciutat i aconsegueixen mantenir la comunicació per via terrestre amb els territoris que encara son fidels al govern democràtic, bàsicamente Catalunya i Llevant. Aquest intent fallit dels soldats de Franco, donà lloc a un setge despiatat i un bloqueig que es mantingué fins la caiguda de la ciutat en mans dels “nacionals” el 28 de març de 1939.

“TODO PARA MADRID
Madrid, después de más de cuatro meses de repeler valientemente las acometidas de los ejércitos “nacionales” (nacionales, ¡qué sarcasmo!) ha ganado para toda la vida el título de capital de la España antifascista; más exactamente el título de capital del mundo antifascista.
Porque los trabajadores de todos los países admiran la gesta de la ciudad que ha logrado superar a la de la Numancia de la antigua Iberia.
Vivimos estos días la Semana de Madrid. ¡Todo para Madrid!...
…¡Ayudad a Madrid! es un deber de todos los antifascistas. En Madrid se está forjando la salvación de España. Por Madrid y por España, ¡ayudad a la más gloriosa capital del estado!”  (1)
 

El govern republicà, presidit per Manuel Azaña i Francisco Largo Caballero, Presidents de la República i del Govern, respectivament, amb els ministres Juan Negrín, Federica Montseny, Julio Álvarez del Vayo, Juan García Oliver, Bernardo Giner de los Ríos, Jesús Hernández Tomás, Indalecio Prieto i Carlos Esplá, entre d’altres, davant la suposada imminent arribada de les tropes franquistes, es trasllada a València en novembre de 1936. Es nomena al general
José Miaja President de la Junta de Defensa de Madrid i al tinent coronel Rojo, Cap d’Estat Major.

Madrid no està per a músiques. “El Ayuntamiento de la villa heróica, por culpa de la guerra, no tiene hoy dinero para músicas. Ni siquiera para músicas solemnes de Wagner. La Banda Municipal ha tenido que trasladarse por eso al Levante feliz.” (2)
 

L'Ajuntament acorda que la banda municipal realitze una gira de concerts per l'España lleial amb l'objecte de fer propaganda de la situació que està travessant la capital i de recollir fons que ajuden a mitigar la fam i la misèria dels madrilenys i madrilenyes.
S’organitza un concert homenatge de comiat a la banda, a la “gloriosa corporación musical”, com diu la premsa del moment, diumenge 7 de febrer, a les onze del matí al Teatro Español, interpretant-se, sota la batuta de Pablo Sorozábal, Las provincias, pasdoble de Terol, Fundicion de acero, música de màquines, de Mossclow, Petrouchka, de Strawinsky, La del manojo de rosas, selecció,de Sorozábal, La revoltosa, fantasia, de Chapí i La Dolores, jota, de
Bretón. (3)

“Cómo se ha movilizado para la guerra la Banda Municipal de Madrid.
Mensaje que podría llevar para “Katiuska” de “La del manojo de rosas”.
Mientras Madrid vive unas jornadas de epopeya que acaso algún día –como El Dos de Mayo o como Cádiz- adquieran su épica expresión musical, la Banda Municipal, con su brillante tradición artística de claro rango popular, tenía que llevar también su esfuerzo a confundirse en esa formidable aleación de energías con que el pueblo madrileño está cimentando ahora sus propios destinos.
Madrid no tiene en estas jornadas oídos para otros sonidos que los de la guerra. Y la Banda hubo de enmudecer. El mismo quiosco de Rosales, desde el que la banda dio al aire tantos ritmos inconfundiblemente madrileños, quedaba ya en la línea de alcance de un objetivo militar. Pero si cuanto tenía en Madrid una significación popular estaba entregado a la guerra, también a la guerra tenía que entregarse la Banda.
La Banda Municipal va a recaudar fondos para las víctimas de la guerra y a hacer una propaganda artística del pueblo de Madrid.
(…) –la iniciativa- dice el maestro Sorozábal- fue del Ayuntamiento, y la patrocinó el Ministerio de Instrucción Pública. (…) La Banda, que no podía seguir en Madrid su labor en estas circunstancias, quería seguir sirviendo a Madrid. Y eso es lo que vamos a hacer ahora, en esta excursión por toda la España leal al Gobierno. (…) Vamos a poner sobre los atriles todo el repertorio de la Banda Municipal, que por su volumen y por su diversidad, en aquellos años de admirable tesón del maestro Villa, pudo lograr infundir una magnífica cultura musical en la sensibilidad del pueblo madrileño. (…)
Después, acaso la Banda Municipal de Madrid vaya a Rusia y a otros pueblos identificados con el espíritu popular español.
(…) –Después puede que vayamos a Rusia, a Méjico …Una embajada lírica española, sin propósitos especulativos de empresa, sería la primera vez que llegase allí. (…)
Sorozábal ha escrito aquellas páginas de balalaikas de Katiuska. Pero ha prendido también de las cinco cuerdas del pentagrama los farolillos de verbena madrileña de La del manojo de rosas. Y mientras sueña, acaso, con la Plaza Roja y con el Kremlin, no puede olvidar el Portillo de Embajadores y la calle de Lavapiés. (…)
José Romero Cuesta.”.  (4)

 
Comença el periple musical. El primer concert se celebra a València el 21 de febrer. Està previst el Teatre Apolo, amb assistència del cos diplomàtic, però a l'assabentar-se Sorozábal que es pretén cobrar un lloguer per fer servir el teatre, es posa en contacte amb el director de la Banda municipal de València, el mestre Ayllón Portillo i acorden, tots dos, donar el concert les dues bandes de música, a l'aire lliure, al quiosc de música dels Vivers.  (5)

Les actuacions se succeïxen a Sueca, Llíria, Castelló, Cullera, de nou València i Alginet.
L’anecdotari es ampli : a Llíria les dues societats musicals locals, Primitiva i Unión Musical, pugnen amb cumpliments i reconeixements a la Banda Municipal de Madrid. Fins i tot, cadascuna d'elles organitza, per separat i a la mateixa hora, un banquet homenatge als músics madrilenys. La plantilla de la banda s’ha de repartir entre els dos homenatges i al mestre Sorozábal no li queda més remei que menjar-se els entremesos, la sopa i el primer plat en un dels banquets, i la resta, fins al cafè, en l'organitzat per l'altra banda de música del poble.  (6)
En Cullera els recomanen no vestir l'uniforme de levita i gorra de plat, per tal de no confondre’ls amb Guàrdies d'Assalt, d'uniforme molt semblant, i es poguera escapar algun tir.
(7)
 

La Banda municipal de Madrid es desplaça a la província d’Alacant. Cal dir que el primer viatge a províncies de la banda madrilenya, desde la seua fundació, va ser precisament a la capital alacantina a l’any 1911.  (8)
En primer lloc actua a Alcoi. A la ciutat es genera una gran expectació davant l'arribada de la banda de música de la capital. La premsa de la ciutat es fa resò de l'esdeveniment musical i de la seua finalitat altruista. S'anima a la població que, juntamente amb les tres bandes de música civils de la localitat, Primitiva, Nueva del Iris i Unión Musical i la banda militar del Regimiento de Infantería nº 12, acudeixca en massa a donar la rebuda que es mereixen els músics madrilenys. (9) 

Estan prevists dos concerts, en els quals s'espera una gran afluència de públic, un al Teatre Calderón, dissabte 27 de març i l'altre a l'endemà, diumenge, si el temps ho permet, a la plaça de bous. Com els hotels i fondes estan ocupats per Asistencia Social, es commina als ciutadans allotgen als músics en les seues pròpies cases.   
Per motiu d'un retard en l'arribada dels músics a Alcoi, el concert del dissabte s'ha de suspendre, celebrant-se  diumenge al matí. El concert suposa tot un èxit de públic i crítica. El teatre Calderón es plena de gom a gom i la Banda Municipal de Madrid interpreta a Wagner, Bach, Listz , Sorozábal i posa també sobre els faristols Escenas levantinas del compositor alcoià Gonzalo Barrachina.
L'esdeveniment finalitza amb els himnes de rigor :La Internacional i l'Himne de la República, que el públic canta enfervorit.
Després del concert, la banda madrilenya realitza una cercavila pel centre de la ciutat en homenatge a Alcoi i als alcoians i alcoianes.
 

L’escriptor, poeta i músic alcoià Joan Valls escriu sobre el concert a la premsa local:
“Aluvión de magias : la música. (…) Banda municipal madrileña. Símbolo y pompa ufana
donde se acrisola el oro viejo de nuestro folklore nacional. La oímos, absortos ante la pasión litúrgica de lo que no muere. Música. Guerra. Confusiones en tronco de glorias nostálgicas. Latir épico donde toda resonancia sabe a futuro unánime.
La música, en el concierto, latió para el pueblo. (…)Wagner, Bach, Listz, fueron hundiéndonos en el espíritu el misterio lírico de sus obras, que a través de un director todo nervio, joven y fuerte-domador sin látigo de selvas y oleajes- iba cristalizándose en los recuerdos perpétuos. A Gonzalo Barrachina, cantor alcoyano, del Alcoy de prole trabajadora se le engarzó un laurel más que las memorias de todos tejieron. Sus “Escenas Levantinas” tuvieron sabor a inédito, a algo que renace fresco y reciente todavía. ¡Ese entrechoque violento y canicular de “La trilla”!
Timbal de vida que arranca la naturaleza, la sed creciente de los anhelos indefinibles…
Y, al salir, los comentarios palidecían, hueros e inexpresivos, ante la tensión emocional de esa magia férvida de música entre la revolución recién nacida.” (10)

El músic alcoià Carlos Palacio, elogia, també, en un setmanari d’Alcoi l'actuació de la banda de música de la capital de de la República, especialment pel que fa a la interpretació de la Suite de Barrachina : “Pablo Sorozábal ha dicho :-“Si las “Escenas levantinas” se titulasen caucasianas, y fuese un tal Barrachinsky su autor, en vez de Barrachina, esta “Suite” se hubiera oído en todo el mundo”. (11)

                                                                                                                                          (11)
                                                                                                                                                                                       
D'Alcoi a Alacant, port de la Carrasqueta amunt i avall. Tres concerts, organitzats per Altavoz del Frente, diumenge i dilluns, 28 i 29 de març a les nou de la nit i a les sis de la vesprada, respectivamente, al Teatre Principal i dimarts 30 a les cinc de la vesprada un concert popular a l’Explanada, amb la participació dels cors de Altavoz del Frente, anomentat Orfeón de Alicante abans del començament de la guerra i que ofereix un obsequi de record a la banda de Madrid, un magnífico gallardete, segons la premsa local. (12)
S’interpreta, entre d’altres obres, els pasdobles Suspiros de España d’Álvarez i La del manojo de Rosas del propi director de la banda, Sorozábal, Pasacaglia de Bach, Las bodas de Luís Alonso de Giménez, Rapsodia húngara num.2 de Listz, Tanhauser de Wagner, incloense també, com al concert d’Alcoi, Escenas levantinas (La romería, Cuento de niños, La trilla, Danza característica), de Barrachina i per a concloure l’acte, como als concerts anteriors, La Internacional i l'Himne de Riego. (13)

Igual que a Alcoi, on fonamentalment un grup de músics aficionats s’encabota i aconsegueix que la banda de música més emblemàtica de tot l'estat actue a la ciutat, a Alacant, amb el suport dels músics locals, que la Banda Municipal de Madrid realitza els tres concerts esmentats, no podent-se celebrar un quart pels compromisos adquirits prèviament i perquè la banda ha d'estar el 14 d'abril a València, amb el Govern, per a la celebració del sisè aniversari de la II República Espanyola.
Fastuosa i multitudinària benvinguda: a l'arribada de la banda a la Plaça de Chapí hi ha tanta gent esperant que quasi no poden accedir els autobusos que porten els músics madrilenys desd’Alcoi.

“LA BANDA MUNICIPAL DE MADRID EN ALICANTE
Grandioso recibimiento. Enorme éxito del concierto verificado anoche en el Teatro Principal.
(…) En las capitales y pueblos valencianos y catalanes que la Banda de Madrid ha actuado, el entusiasmo desbordante ha subrayado sus conciertos. Alicante no se ha quedado atrás cuando le ha tocado el turno.(…)
Al llegar a la plaza de Chapí, donde la Banda fue saludada y recibida por el Consejo Municipal, el gentío hacía casi imposible el acceso de los autobuses. (…)
En el concierto palabras del camarada Prieto y representante de la banda (…).
Interpretación de la Internacional y del Himno de Riego, este último casi asfixiado por la ovación delirante con que fue recibido. (…)
Muy del agrado del público la inclusión en el programa de “Escenas Levantinas” de ideas tan bonitas, de tan agradable tratamiento de la parte alta de nuestra provincia, de nuestro malogrado comprovinciano Barrachina.(…)
Repetimos que el éxito fue definitivo. Nosotros sumamos nuestro entusiasmo al de la muchedumbre que llenaba el teatro.” (14)

Èxit memorable en les tres actuacions. Magnífiques interpretacions musicals, inflamats parlaments politics, consignes guerreres i dòsis elevades d’ardor patriòtic i republicà.

“EL CONCIERTO DE AYER EN LA EXPLANADA POR LA BANDA MUNICIPAL DE MADRID
(…) Todo el programa ejecutado fue netamente español y al final del concierto colaboró acertada y esplendorosamente al éxito logrado el antiguo y glorioso Orfeón Alicante, hoy convertido en Coros de “Altavoz del Frente”. (…) como recuerdo y en homenaje a su visita “Altavoz del Frente” le ha hecho entrega de un magnífico gallardete.
Hoy actuará dicha Banda de Música en Elda, continuando en viaje triunfal por nuestra provincia hasta llegar a Valencia.
La circunstancia de tener que estar el 14 de abril en la mencionada capital levantina imposibilita celebrar en Alicante otro concierto, pero es posible que en la Plaza de Toros quede organizado otro para más adelante.” (15)

“La Orquesta de Cámara de Alicante, dirigida por José Juan Pérez, recibio en agosto de 1937, una subvención ministerial de diez mil pesetas. A iniciativa de esta Sociedad se debieron, entre otros, los conciertos llevados a cabo por la Banda Municipal de Madrid-marzo-, bajo la dirección de Sorozábal, en cuyo programa figuró la Suite Levantina, del compositor alcoyano Gonzalo Barrachina Sellés (…)
Señalemos también que, en el concurso nacional de canciones de guerra, convocado por el Ministerio de Instrucción Pública, fueron seleccionadas, entre 117, seis canciones, dos de las cuales eran originales de los compositores alicantinos Carlos Palacio- conocido por su obra Las Compañías de Acero- y Rafael Casasempere, y que el maestro José Torregrosa García fue galardonado-marzo de 1937- con el premio a la mejor partitura para el Himno Antifascista. Su trabajo se presentó con el lema “Octubre”. (16)

 
Dimecres 31 de març, la banda es desplaça a Elda i actua al teatre Castelar. Continua el viatge fins a Novelda, on l'endemà dona un concert al teatre María Guerrero.
Divendres 2 d'abril, al teatre Kursal, d'Elx, i com als anteriors concerts, sota la batuta de Pablo Sorozábal, ofereix una nova audició la Banda Municipal de Madrid. El teatre, difusivament adornat i guarnit amb banderes i consignes de les distintes entitats polítiques i sindicals, presenta un ple absolut, predominant el sexe femení (…?), segons la premsa del moment.
Abans de començar el concert, que constitueix un nou èxit de públic i crítica, l'alcalde de la
població, Juan Hernández, dirigeix unes emocionades paraules als assistents. (17)
 

I finalitza el periple musical de la Banda Municipal de Madrid per terres alacantines amb els concerts celebrats a Oriola els dies 3 i 4 d'abril, a l'Hospital Internacional, Teatro Circo i Glorieta Gabriel Miró, després d'una recepció multitudinària en la què participen més de 10.000 persones, (18) i amb el concert celebrat el dia 7 d’abril al teatre Chapí de Villena. ,després d’haver actuat a Murcia, Cieza i Yecla.
Els concerts, com a tots els pobles on havien actuat anteriorment, constitueixen un veritable triomf de la música i del patriotisme.

La banda actua també a Murcia, Cieza, Yecla, Almansa, Ontinyent, Xàtiva, Carcaixent, Picassent i després recorre les principals poblaciones catalanes, Barcelona, Sabadell, Lleida, Tarragona, Reus, etc. per finalitzar la tournée a València al mes de març de 1938. (19)
 

Tot un any de música de la Banda Municipal de Madrid, la banda més representativa de l’estat espanyol, per tal de recaptar ajuda i solidaritat per als madrilenys i madrilenyes, que al llarg de tres interminables anys van sofrir fam, misèria, fret, necessitat, malalties i mort per la culpa, maleïda culpa, d’un assetjament militar terrible i despietat.
______________________
(1) Joven Guardia, semanario de las Juventudes Socialistas, Alcoi, 13 de març de 1937, hemeroteca de lʼ Arxiu Municipal dʼAlcoi.
(2) La Voz, diario independiente de la noche, Madrid, 14 de febrer de 1937, hemeroteca digital Biblioteca Nacional dʼEspanya.
(3) ABC, edición de la mañana, Madrid, 6 de febrer de 1937, hemeroteca digital del Diario ABC.
(4) Crónica, Revista de la semana, Madrid, 21 de febrer de 1937, hemeroteca digital Biblioteca Nacional dʼEspanya.
(5) (6) (7) Genovés Pitarch, Gaspar, La Banda Sinfónica Municipal de Madrid.1909-2009, Madrid, Ediciones La Librería, 2009
 (8) La Voz, diario independiente de la noche, Madrid, 14 de febrer, de 1937, hemeroteca digital Biblioteca Nacional dʼEspanya.
Arxiu Municipal dʼAlacant, 1918-84-19/0, caixa 84 núm.19 dep.1-A, Antecedentes y comprobantes relativos al contrato de la Banda Municipal de Música de Madrid, any 1911.
(9) (10) Humanidad, diario de la Revolución, Alcoi, 26 i 30 de març de 1937, Hemeroteca Arxiu Municipal dʼAlcoi.
(11) Joven Guardia, semanario de las Juventudes Socialistas, Alcoi, 13 de març de 1937, hemeroteca Arxiu Municipal dʼAlcoi.
(12) El Luchador, diario republicano, Alacant, 31 de març de 1937, hemeroteca Arxiu Municipal dʼAlacant.
(13) El Dia, diario republicano, Alacant, 29 de març de 1937, hemeroteca Arxiu Municipal dʼAlacant.
(14) (15) El Luchador, diario republicano, Alacant, 29 i 31 de març de 1937, hemeroteca Arxiu Municipal dʼAlacant. 
 (16) Ramos, Vicente, La Guerra Civil (1936-1939) en la provincia de Alicante, Tomo 2n. Alacant, 1937.
(17) (18) El Luchador, diario republicano, Alacant, 7 i 8 dʼabril de 1937, hemeroteca Arxiu Municipal dʼAlacant.
(19) Genovés Pitarch, Gaspar, La Banda Sinfónica Municipal de Madrid.1909-2009, Madrid, Ediciones La Librería, 2009

Anunci dels concerts de la Banda Municipal de Madrid a la premsa local dʼAlcoi
Humanidad, diario de la Revolución, Alcoi, 23 de març de 1937, hemeroteca de lʼArxiu 
 Municipal dʼAlcoi





Salutació manuscrita de Pablo Sorozábal a las "Juventudes Socialistas Unificadas" dʼAlcoi
Joven Guardia, semanario de las Juventudes Socialistas, Alcoi, 27 de març, 1937, hemeroteca de lʼArxiu Municipal dʼAlcoi