lunes, 3 de junio de 2013

"Qui per frà, qui per germà, tot lo món es franciscà"


“Qui per frà, qui per germà, tot lo món és franciscà”

Ernest Llorens

“Con la iglesia hemos topado”. La influència de l’església catòlica en cadascun dels factors determinants que configuren la personalitat de la societat a la què pertanyem ha estat decisiva, pel bo i pel pitjor.  Des de fa un bon grapat d’anys ha estat força present en la nostra història. Ha protegit i també manipulat la cultura i l’art des dels convents, monestirs i parròquies, però cal reconéixer que de no haver estat per la seua intercessió gran part del coneixement  s’haguera perdut.

L’església ha fet i desfet en tot i en música també. Exemples s’en troben molts en la història de les nostres bandes de música: Rafael Viravéns i Pastor en la Crónica de la Muy Ilustre y  siempre Fiel Ciudad de Alicante, pp.391-392, Alacant, 1876, ens comenta que el dia 30 de maig de 1814, a la ciutat d’Alacant es van celebrar diversos actes religiosos i civils per tal de celebrar el retorn del poder absolut i l’abolició de la monarquia constitucional. En processó cívica es va passejar un gran retrat del rei Ferran VII i aquesta manifestació popular l’amenitzà una banda musical composta per aficionats del veí poble de Sant Joan. Agrupació musical antiquíssima que va desaparéixer a l’any 1819 molt probablement perquè el capellà de la parròquia del poble, disgustat amb els músics, “por haber tocado en comedias y toros y haber representado papeles en comedias”, els va prohibir que tocaren en la solemne missa del primer diumenge d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Rosari.
Els músics, encoratjats per altres clergues, van desobeir l’ordre del rector i a conseqüència d’això els van ser retirades “las trompas y demás instrumentos que tienen los expresados músicos, que son propiedad de la iglesia”, segons consta a l’Arxiu Parroquial de Sant Joan, Libro de Determinaciones, p.249, la qual cosa, segurament, estaria el motiu de la seua definitiva dissolució. (1)
Tirem endavant en el temps: la influència de la comunitat religiosa franciscana en la música valenciana, especialment pel que fa a les comarques cen trals, va estar realment important.
“El franciscanismo aromaba grandes y pequeñas ciudades; los aristócratas y humildes pechos lucían el emblema de Francisco, símbolo de Paz y Bien.  Solares son testigos, y los que aún en pie quedan, conventos de la primera y segunda Orden, en iglesias donde instituída estaba la Tercera. Cuadro tan halagador de espiritual belleza recuerda el díptico popular: “Qui per frà, qui per germà, tot lo món és franciscà.”  (2)
Plou i neva, plou i neva, passen els anys, apareix el ministre Mendizábal i capellans, frares i monges arranquen a córrer. Entre 1835 i 1837, pel Decret d’Exclaustració de Mendizábal, (juliol de1835), els frares van ser obligats a abandonar els seus con vents i monestirs, posant-se a la venda els béns de les ordres regulars masculines a fi d’obtenir recursos per a les eixutes arques de l’Estat. A la finalitat fiscal, s’afegien també, entre d’altres motius, desmantellar el poder econòmic de l’església, minvar la seua influència contrarevolucionària i impulsar una nova classe de propietaris lligats als interessos de l’Estat Liberal. Després vendria l’exclaustració dels convents de monges, la confiscació dels delmes eclesiàstics i l’apropiació dels béns del clero secular. La major part d’aquestos béns nacionalitzats i venuts en pública subhasta, van ser adquirits pels “senyorets” terrati nents i pels burgesos comercials i financers que, a més, van fer un gran negoci comprant a baix preu. Les lleis i decrets desamortitzadors van ocasionar, també, la pèrdua d’una ingent massa de patrimoni històric, artístic i documental. Malgrat els intents de controlar els espolis i pèrdues, les riques biblioteques dels convents, els seus arxius i les seues obres d’art religiós es van “perdre o dispersar” de forma irremeiable. El mateix va ocórrer amb els edificis que ocupaven frares i monges, que abandonats a la seua sort, van ser saquejats, venuts a particulars o entregats a l’estat, ajuntaments o diputacions per al seu ús com a casernes militars, escoles o presons.
Molts frares pegaren a fugir a les missions o s’adscrigueren a les parròquies dels pobles per tal de poder continuar vivint com religiosos, la qual cosa donà peu a que un important nombre de franciscans amb coneixements musicals, adscrits a parròquies, es dedicaren a ensenyar música, tocar l’orgue, compondre, dirigir capelles i escolanies i fins i tot fundar i dirigir bandes de música.
“Posiblemente , y a ejemplo de lo que eran las agrupaciones musicales militares que poseía el ejército francés durante la Guerra de la Independencia española, el religioso franciscano P.Antonio Albarracín, conocido popularmente por “Pare Antoni”, fundó a principios del siglo XIX, un grupo de música, que fue el cimiento y la raiz de lo que hoy es la Banda primitiva de Lliria.”  (3) “Existe la tradición de que la primitiva banda de música que funcionó en Liria, la fundó un franciscano exclaustrado, conocido por el Pare Antoni, a raiz de la exclaustración. En efecto: el Padre Fr.Antonio Albarracín Enguídanos, alcantarino exclaustrado del Convento de San Francisco, de Liria, permaneció en esta ciudad, donde había nacido, al frente de la Venerable Orden Tercera. Murió el 2 de abril de 1871, a los 65 años. Según datos verbales, que tengo anotados, dicho Padre Antonio encarna al popularísimo Pare Antoni”. (4) 
Més referències: la creació a mitjans del segle XIX de les bandes de música de Penàguila i Dénia s’atribueix al contestà Manuel Ferrando González, (Cocentaina, 1841-Ontinyent, 1908) frare franciscà tardà.
“Compositor, organista y pedagogo. Es probable que recibiera sus primeras orientaciones musicales de Vicente Crevea Pérez. Dirigió un teatro en Barcelona. Durante su juventud fundó y dirigió varias bandas de música como las de Penáguila y la de Denia. Ejerció como organista en esta población y más tarde en la iglesia de San Lorenzo de Valencia, donde permaneció hasta 1902. En esta fecha, al morir su segunda esposa, se retiró al colegio franciscano de la Concepción de Ontinyent. (...)”  DÍAZ GÓMEZ, Rafael. (5) 
Després de més de quaranta anys d’exclaustració, s’obrin els convents del Sant Esperit de la Muntanya (Gilet), Cocentaina, Ontinyent, Benissa, Benigànim, Biar, Agres i Pego i ressorgeix la influència franciscana a les nostres terres. A Benissa, a l’any 1886 apareix un home providencial per a la història de la música local, Diego Crespo, conegut com “Diego el Frare”, germà del beneficiat de la parròquia del poble, Mossèn Chochim Crespo. Fou el primer president de la banda de música de la localitat, la Lírica Musical, influint especialment en l’educació del seu nebot, Eduardo Bordes, primer director.
Passen els anys, i com en la majoria de pobles apareix una segona banda de música amb qui competir, no únicament en l’aspecte musical sinó també en el social i fins i tot en el polític i religiós. Banda i rivalitat que desapareixen al poc de la seua creació d’una manera molt mediterrània i visceral: en una batalla campal, curiosament en la “Costereta del Convent”. (6)
La tradició musical bandística continua a Benissa de la mà de la Lírica Musical i l’any 1920 ocorre un esdeveniment musical especialment curiós i amb escassos o nuls precedents, íntimament relacionat amb la comunitat seràfica, és a dir, la franciscana.
Al seminari menor de Benissa, molt probablement per iniciativa del Pare Antonio Pérez, frare molt emprenedor, es va crear una banda de música. La sorpresa va ser majúscula en l’ambient musical valencià pel poc usual d’una formació musical tan estretament unida a una congregació  religiosa catòlica i, a més,  formada íntegrament  per  frares i aspirants a ser-ho.  El Pare Antonio Pérez, a principis de segle, havia intentat crear una orquestra simfònica en el seraficat i va ser el creador, també, de l’Escolania d’Agres, de la que parlarem detingudament en una altra ocasió, perquè bé ho mereix. Es van adquirir els instruments musicals necessaris i la banda va fer la seua primera actuació pública en la vespra del Corpus del Convent de l’any 1921.
“La BANDA SERÁFICA- Así se denominaba la banda de música del Colegio Seráfico de Benisa, integrada por unos cuarenta frailecitos. (...) Quien estas cosas escribe era entonces músico de la Seráfica y recuerda emocionado aquella actuación inaugural. Sobre la hora del ángelus vespertino, frente a la puerta del Convento, aparecen los seráficos con los instrumentos en perfecta alineación, siendo acogidos por la muchedumbre allí congregada con una ovación atronadora. A las primeras notas, el silencio es imponente. Crece y recrece la animación al ritmo de un brioso pasodoble, cuyos últimos compases apenas se perciben entre los vítores y palmas del público, vuelo general de campanas y pólvora en salvas, produciéndose una escena imposible de ser descrita. Escoltada la Seráfica por la muchedumbre, inicia su recorrido triunfal por las calles céntricas de la población, sin cesar las ovaciones de retaguardia, de los estacionados en las aceras y de todos los balcones atiborrados de personal.”  (7)
Malgrat que l’objecte prioritari de la banda de música era tancar les processons del convent, també va fer cercaviles i concerts. Va participar amenitzant els intermedis de representacions de sarsueles. Va prendre part en les celebracions solemnes organitzades pel Col·legi de la Concepció d’Ontinyent a desembre de l’any 1926 amb motiu del VII Centenari del trànsit del Pare San Francesc. Durant els dies de la celebració se sap que la banda es va allotjar a la casa de camp, contigua als murs del col·legi, de la rica hisendada donya Elisa Marín. El primer director i mestre va ser el Pare Rafael Tormo, que en la seua joventut havia pertangut a una banda de música. Dels instruments de fusta es va encarregar Roque Ivars, jove professor de clarinet i músic de la banda de Benissa. Quan el pare Tormo va deixar la direcció de la Seràfica, va començar a decaure progressivament fins a la seua desaparició definitiva. Banda Seràfica, també coneguda com la banda dels Antonianos, que solament va comptar amb una dotzena d’anys de vida, que va tindre gran auge i reconeixement durant el període del directori militar del general Primo de Rivera i el seu declivi i desaparició definitiva va coincidir, suposem que no per pura casualitat, amb la instauració de la II República Espanyola.
Altre frare franciscà rellevant en el mon musical: el Pare Vicente Pérez-Jorge (Llìria, 1906-Ontinyent, 1993). Va estudiar harmonia, orgue i piano amb José María Puig. Fou ordenat sacerdot en 1930 i va ser destinat a Ontinyent, on va exercir d’organista i professor de música fins a 1955, data en que va ser nomenat superior i director del cor del teologat franciscà de Terol. Des de 1958 va residir en el convent de San Francisco el Grande de Madrid. Va acabar els seus estudis musicals amb Angel Mingote, Andrés Isasi i el seu tio, Miguel Asensi. Es diplomà en composició pel Conservatori de València en 1943. També va realitzar estudis de cant gregorià, la qual cosa li va portar a ser nomenat professor de la Escuela de Música Sagrada. Va ser creador i director de diversos cors en la zona d’Ontinyent i mestre de nombrosos alumnes, reputats músics, com Luís Blanes, Juan Miguel Lluch, Juan Bautista Carbonell i José María Ferrero, entre d’altres. Andrés Temprano diu de Pérez-Jorge en l’article “Panorama actual de la música religiosa española” editat a la revista Tesoro Sacro Musical, 1971: “Es un músico fundamentalmente religioso pero ha de ser definido como tal dentro de la vanguardia consciente que pretende reformar una música religiosa casi muerta desde el punto de vista de la creación. Y esta creación en gran manera está deducida de la segunda variante y es de su faceta de estudioso del gregoriano, dado que gran parte de su creación musical pretende y de hecho es un fruto de sus estudios gregorianos… La teoría modal gregoriana, como principio de aplicación práctica, abre plurales horizontes al compositor.”
Des de la tradició eclesiàstica busca camins nous en la composició. En la seua obra, el floclore valencià és un important element inspirador i també estan presents les últimes conseqüències dels llenguatges europeus, com la dodecafonía. Compositor d’extensa producció musical religiosa i autor d’un important catàleg d’obres musicològiques i pedagògiques, entre d’altres La música en la província franciscana de Valencia, València 1951, que hem fet servir com una important font d’informació per a la realització del present treball. (8)
 Altra iniciativa franciscana a l’àmbit musical bandístic valencià va estar la reorganització de la banda de música de Pego. Finalitzada la guerra civil espanyola i fracassades les temptatives de refer la banda de música de la localitat, l’Ajuntament va posar en mans del franciscà Pare Lorenzo Cervera Raga, tot l’instrumental de l’antiga banda, amb la missió de crear una nova. Va començar per obrir una escola de solfeig en el convent, a la que concorrien molts jóvens i xiquets. El propi Pare Cervera va estar el primer director, però una vegada organitzada la banda de música, va abandonar la direcció. De la vida d’aquest músic franciscà cal dir que abans d’ingressar en l’Ordre era integrant de la Banda del Patronat de Torrent. Va estudiar amb el mestre Pedro Sosa i va ser músic de plantilla de la catedral de València. Curiosament també era membre del Montepio Musical de la Sociedad de profesores músicos de Valencia. En Fulda (Alemanya), va escriure un pasdoble, Am Morgen (A l’alba), que va interpretar la banda de Torrent, poble del Pare Lorenzo Cervera Raga. (9)
Finalitzem aquest treball, l’únic objecte del qual ha estat donar, musicalment parlant, al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, o per millor dir, als franciscans el que és dels franciscans, amb la referència a una experiència seràfica molt més recent, la creació d’una banda de música a la ciutat d’Alacant. Ànima d’aquest projecte fou el frare franciscà caputxí Àngel Maria de Carcaixent (Carcaixent, 1895-Massamagrell, 1993). Estudia al seminari major d’Orihuela i rep l’Ordre Sacerdotal a l’any 1919. De seguida marxa com a missioner a la Guajira (Colòmbia), on roman fins 1941 desenvolupant una important i meritòria labor social i educativa amb els xiquets mes desfavorits.
El Pare Àngel Maria de Carcaixent amb uns guajiros colombians
 
Torna a Espanya i inicia els tràmits per a la creació del barri "Ciudad de Asís" a Alacant. A més de crear el Patronato San Francisco de Asís a l’any 1953, per a la promoció i construcció d’habitatges socials, duu endavant una important tasca de promoció cultural que, entre d’altres coses, dona peu a la creació de la banda de música Juventud Franciscana de Alicante a l’any 1958, sent el primer director Salvador Martí. Modesta configuració musical, que després de diverses vicissituts i canvis esdevendria a l’any 1991, sota la presidència de Luís Sancho Berenguer i la direcció de Manuel Montoya, en la que actualment és l’estimada i prestigiosa banda "Unión Musical Ciudad de Asis". (10)
Un comentari històric curiosíssim, extret del propi web de l’esmentada societat musical alacantina: “Qui sap si algú de nosaltres va iniciar el seu aprenentatge musical amb un instrument provinent d’algun guajiro colombià. Tot es remunta a l’any 1919 en què el Pare Àngel de Carcaixent inicia la seua activitat missionera en la comunitat guajira colombiana. Després de trenta anys de missioner i de formar una banda en San Antonio de Pancho, que després de la seua actuació davant el President colombià rep com a regal un camió d’instruments musicals, torna a Espanya a seguir amb les seues obres socials, una d’aquestes la nostra banda.” (11)
Curiosa i coincident presumta circumstància, precisament ara que la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana està participant a Colòmbia en un important projecte social de cooperació, mitjançant la música. Serà veritat, segons diu l’adagi popular, qué el món és un mocador on estem tots embolicats?
Fonts bibliogràfiques i documentals:
(1) SÁNCHEZ BUADES, Manuel. Historia de la Banda de Música “La Paz” de San Juan de Alicante (Un   centenario fecundo), pp.22-23, Alc, 1984.
(2) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr. O.F.M.. La música en la provincia franciscana de Valencia, p.36, València 1951.
(3) RUIZ MONRABAL, Vicente, Historia de la Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana, tomo II,  p.77, València,1993.
(4) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr. O.F.M.. La música en la provincia franciscana de Valencia, p. 89,  València, 1951.
(5) DICCIONARIO DE LA MÚSICA VALENCIANA,tomo I, p.346, Madrid 2006.
(6) RUIZ MONRABAL, Vicente, Historia de la Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana, tomo I,  p.417,  València,1993.
(7) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr. O.F.M.. La música en la provincia franciscana de Valencia, pp.142-143- 144,València, 1951
(8) DICCIONARIO DE LA MÚSICA VALENCIANA, tomo I, p.346, Madrid 2006.
(9) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr. O.F.M. La música en la provincia franciscana de Valencia, pp.151- 152,València, 1951
(10) MOLINA BLASCO, José Vicente. El Padre Ángel de Carcagente “Apóstol de la música”, 2008.
(11) UNIÓN MUSICAL CIUDAD DE ASÍS. http://www. umca.es/principal.php?seccion=banda
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario